¿A la parrilla? Y muy hecha, por favor.

La cosa se "escalafa" de nuevo y esta vez el tema podría terminar -supongo que será mi desmesurada tendencia a la imaginación más calenturienta- en una parrilla de grasa incendiada, costillitas de cordero croustillantes, mucho peor que de costumbre.

Parece ser, a juzgar por la retaíla de posts que el ínclito señor Brasil nos ha regalado aprovechando tan señaladas fechas en los fórums de la Feec, que el susodicho prohombre de la cultura escalatoria más elevada hubiera vuelto a su otrora tan criticada inestabilidad, constatándose, así mismo, que dicho individuo habría dejado de tomar su muy necesaria medicación. Y cuando eso pasa -le hemos tenido calmadito casi durante un año entero y todos y todas lo hemos agradecido- se rompe esa tranquilidad a la que de nuevo nos habíamos vuelto a acostumbrar. Unos cuantos, entre los que me incluyo, nos llevamos las manos a la cabeza -pura desesperación- y algunos -para los que la cosa está que arde- empiezan a escalfarse de verdad.

A menda le cuesta creer que realmente el rei del taladro monacal -no hay nada sexual en la bromita- haya puesto una denúncia en los juzgados contra alguna persona concreta por desequipar vías "peligrosamente". La mayoría del colectivo hace la vista gorda mientras els Gorros se pudren bajo el peso de esa utopía excluyente e intolerante que basa en la seguridad absoluta el derecho de unos pocos a escalar. Y mientras el Patronat trata de contener a la marea brasileira montando reuniones in extremis, el carioca suelta perlas de un exotismo difícil de catalogar.

Es igualmente inverosímil la estampita que parece ser que se produjo frente al Balcó de la Lluna, en Monistrol, dónde nuestro aguerrido papá noël quizá pretendió emular al Brutus shakespeariano con un discurso de alto calado y hondo contenido brodado con detalles sofistas para ver si así lograba, por una vez en su vida, convencer al personal de algo.

Y si lo ha hecho -lo de poner denuncias en los juzgados- es probable que el juez termine por amonestarle a él (no hay nada que cabree más a sus señorías que perder su tiempo en tonterías y estas supuestas denuncias son, sin lugar a duda, una soberana tontería).

Sin su medicación -sea en forma de adrenalina escalatoria o en forma de pastillas de colorines-, la parrilla parece ser que podría volver a ponerse al rojo y aquí algunos -como decía áquel- van a pillar más que el príncipe de las galletas. El futuro nos depara, pués, interesantes reyertas internauticas y, según como, trepidantes jornadas de escalada en els Gorros.

Onanisme al Freney

En dies com avui, el dia de Nadal, la cosa dels regals pot complicar-se moltíssim. I és que de vegades oblidem com n’és de difícil posar-se dins el cap de l’altre per saber “què collons li farà il·lusió exactament”.

Amb el tema de l’escalada entre cèia i cèia –obsessió que, de passatgera, de lleu o de fàcil tractament, en té poc– a primera vista semblaria que l’altre tema que ens ocupa avui, el dels regals, hauria de ser, també, simple.

“Però com encertar-la?”, sembla que mediti l’home de la foto davant un panorama d’excepcionals conseqüències per l’esperit. Ell no hi tindria gaires problemes. Plantant-se dins de qualsevol botiga de muntanya amb cara i ulls, de seguida li vindrien al cap uns quants capricis en els quals gastar-se la pasta. Però això seria onanisme del dur.

Perquè el valor dels regals rau en en el fet que te’ls regalen i, malgrat que tots ens debem haver autoregalat alguna cosa alguna vegada, la cosa no deixa de ser onanisme en estat pur.

Però anem al gra: en dies com avui, el dia de Nadal, la cosa dels regals pot complicar-se moltíssim. I és que: ¿com es pot endevinar que el que a un li agradaria que li regalessin passa per aquella joia de la literatura pràctica de l’alpinisme que ja fa una pila d’anys (1977) van publicar en Pause i en Winkler? ¿Que la cosa passa, concretament, per la pàgina 22 del “En paredes extremas”?

Impossible endevinar-ho, oi baby?. Pero bueno. A lo que iba: onanisme en estat pur. Això sí! Un regalàs per sommiar, no, el Pilar del Freney?

Bones festes a tots i a totes. Que passeu un bon any i que gaudiu una bona pila de tàpies amb èxit.

Un bon regal (més de 20 minuts per gaudir del viatge).

El llibre de Pierre Mazeaud sobre la tragèdia que va convertir en mítica aquesta escalada:

Històries més modernes sobre el Freney: 1, 2, 3

Dear Santa,

Llega la navidad y en supertopo, no sé si conscientes de ello o no, publican lo que a simple vista parece un curro titánico. Comparan un montón de productos, los puntúan y los evaluan parece que sobre el terreno. El resultado es un trabajo interesante si estás harto de ese juego de tascones viejuno que ya no es lo que era, si al ponerte el casco los compis te dicen que te pareces aun tal Cassin o si en tu reverso todavía pone algo así como "1.0 version". Son algunos ejemplos, pero hay más.

Enlaces interesantes: Tascones, cascos, aseguramientos varios, estribos (lástima que nadie venda por estos lares los de la marca Yates: de lo mejorcito en tiendas y tapias que de tapas buenas, haberlas haylas. "Camarero: una de boquerones, una de bravas, dos banderillas y una de chorizo del bierzo. Y que no falte una cerveza de medio, gracias").

Chapuzas S.A.

Moltes de les vies del Cavall Bernat són una autèntica joia per als sentits dels escaladors que, tard o d'hora, les acaben solcant. No obstant, la Puigmal és, després de la Punsola-Reniu, una de les rutes més interessants per arribar al cim d'aquesta inmensa titola del dimoni (carall bernat, del bernat, del banyetes, del dimoni).

Actualment, la via ha deixat de ser una clàssica assequible per convertir-se en una ruta amb cert compromís. Sobretot gràcies a un tercer llarg en el qual la neteja practicada per uns justiciers David Tarragó i Manel Grau (el pare i el fill) va eliminar l'equipament que amb els anys diferents cordades havien anat acumulant. El larg ha quedat net. Net i molt més delicat, perquè ara costa clavar-hi alguna peça que quedi bé i ja hi ha constància d’almenys un accident greu.

Però la història de la xapussa que van protagonitzar Mr. T i els seus inenarrables escuders comença uns anys abans, amb una altra xapussa, una xapussa primigènia: la rebentada de la Còsmica, l'Arcoiris i l'Àrea reservada, al Plàtan de Diables. Aquell despropòsit més en la forma que no en el fons (tenien dret a obrir el que volguessin on volguessin) ens va deixar una ressenya plena d'interrogants. D'interrogants en el sentit literal (no van ser capaços d'alliberar tota la ruta que es van entestar a orbrir per la cara interna del diedre desplomat de la Còsmica, tot i que es van atrevir a suggerir el primer 9a de Montserrat) i interrogants, també, en el sentit metafòric (en Tarragó va forjar allà una increïble teoria sobre la imposició de la seguretat màxima i l'ús de parabolts, que posteriorment ha anat mutant al llarg dels anys).

La cosa va anar de la següent manera: Restaurar trams de la Lluís Creus i la Còsmica, afegir-hi expansions de més perquè així la cosa quedava "més segura" i, finalment, reventar un llarg d'A4+ col·locant-hi un munt de parabolts perquè sí. La cosa, no m'extendré més perquè la coneixes de sobra, va desembocar en una amarga llista de posts en els fòrums de la Feec.

El més greu no és tot el que es va dir, sinó les actuacions que se'n van derivar. A la Còsmica i l'Àrea Reservada tot va quedar pràcticament tal i com ho havia deixat en Tarragó. Fora d'un parell de parabolts matxacats a la bavaressa d'aquell 6a+ hiper-còsmic, la resta d'expansions dobles continuen on eren. A la Lluís Creus encara hi queda una corda fixa, al primer llarg de la canal.

Defensa impossible

Però no és això, companys, el que ens farà passar de la xapussa del Plàtan a la duta a terme al magnífic traçat de la Puigmal. El que em permetrà transitar aquest camí, és la reacció que de la defensa impossible de la tricotada de la Reservada passa al delirant suggeriment de tricotar la bavaressa de la Valentín o a l'estracanada de pretendre reequipar amb parabolts l'Ae de l'Anglada a l'Aeri i d'aquí al que ens ocupa. Si vau seguir els fòrums, aleshores ja sabeu de què va la història. Si no, teniu per davant hores d'apassionant lectura internàutica (o no).

Sigui com sigui -no conec les interioritats mentals de les tres rutilants estrelles que ens ocupen-, un bon dia els Grau i en Tarragó es van decidir per la Puigmal i ho van fer decididament, perquè a ningú li quedés cap dubte que a la nord de Montserrat, si els trepants volen, els trepants manen. Aquesta vegada van decidir donar una lliçó a tots els "puretes" i "talibans" que els havien estat matxacant dia rere dia en els fòrums de la Feec. Reequiparien la Puigmal i arrencarien tot el que s'hi havia anat deixant de més des de la primera ascensió (burins, claus, escàrpies.... La qüestió seria arrencar tot el que al llarg dels anys s’hi havia anat acumulant.

Limitar-se a restaurar la via acostant-se a l’essència del que havia estat la primera ascensió. Deixar-ho ben net i que tota aquella colla de “puretes” i “talibans” es fotessin les seves sentències allà on més incòmodes els resultessin. Si la volien neta, neta la trobarien.

Però la sort del Trio Dinámico tenia les hores comptades i en qüestió de res, el tercer llarg de la Puigmal es va cobrar la seva primera víctima. Aquesta clàssica de la nord del Cavall ja no era apta per a tots els públics.

I és que el ressentiment no és un bon company per a res. Vull dir que ressentit, cabrejat, no vas enlloc. L'odi no t'ajudarà en la teva recerca de la felicitat. Ans al contrari. Repartiràs disgustos a tort i a dret. Per als demés i també per a tu.

Les primeres pitonissies d’expansió

Això de la Puigmal és una xapussa que el temps jutjarà i és probable que arribi a ser considerat com un atemptat a la història de l'escalada. És una afirmació dura, però té el seu perquè. Òbviament, el senyors Grau i Tarragó desconeixien que les de la Puigmal, van ser les primeres pitonisses d'expansió que es van fer servir a la nord de montserrat. Dic òbviament, perquè hem de suposar que si haguessin sabut que estaven arrencant alguns dels primers burins que van existir a la muntanya, no ho haguessin fet amb tanta alegria (és de suposar, vaja).

Però és que a més, el que es van proposar fer, ho van fer malament. En el relat que Jordi Álvarez fa de la primera ascensió ho deixa ben clar: "Clavant uns pitons en una esquerda (...) ens situem a l’inici d’una gran escletxa descomposta. Amb la tècnica del ramonage, en escalada lliure molt difícil, superem aquests trenta-cinc metres sense cap assegurança”.

Actualment, a la xemeneia del quart llarg, el Trio Maravillas hi ha deixat quatre parabolts. Allà sí que es van limitar a substituir els burins existents per parabolts. Un pèl més avall els van arrencar, i un pèl més amunt, en l'artificial del cinquè llarg, van fer el mateix, apel·lant a la preservació de l’escalada tal i com havia estat duta a terme l’any 1954.

Però no només van arrencar allò. Van decidir que s'ho emportarien tot a casa i una rere l'altra, van anar tallant totes les pitonisses de la via, des de les originals fins als espits i als parabolts posats més tard (de fet, la Puigmal ja havia estat reequipada amb parabolts a mitjan dels 90 i, per cert, la cosa havia quedat prou bé).

El tac del Santacana?

Sortosament no van arrencar el tac del cinquè llarg, un tros de fusta de proporcions considerables llaçat amb un filferro rovellat que , tot i no ser gaire segur, t'aguanta el pes, a més de ser, possiblement, la peça que en Santacana va col·locar a la sortida de la cova, poc abans d'abandonar el que havia de ser una primera i no ho va arribar a ser mai. L’Álvarez, en Jordi Ayats i en Miquel Navarro se li van avançar i l'octubre del 54 culminaven una escalada que encara avui resulta severa.

A la via, tot i ser una històrica de la muntanya, tot i haver estat un laboratori per a les primeres expansinons, ja no hi queda res més que parabolts inoxidables, testimoni de la sobredosi de ressentiment que va supurar pels porus dels Grau i de'n Tarragó les esgotadores jornades en què van cometre aquest genocidi cultural que és la pseudo-restauració de la Puigmal.

Alguns potser pensareu que sóc masa crític i que una via no mereix tantes atencions. Potser teniu raó. Però no són la Puigmal, ni la Còsmica, ni la Lluís Creus, ni l'Arcoiris... És tot aquest odi profund que satisfà les seves ànsies en la destrucció indiscriminada d'un patrimoni cultural i esportiu que és de tots. Perquè vies com la Puigmal o la Còsmica són, afortunadament, alguna cosa més meres instal·lacions esportives.

Malgrat tot, a través del diàleg ens han demostrat que són oberts a modificar molts dels seus postulats. Des d'aquí no els demano deixar de fer sinó fer-ho adaptant-se a les súpliques del col·lectiu, respectant els traçats existents, mantenint viva la memòria del que van ser unes escalades temibles, tremendament més insegures del que són ara. Respectant, en definitiva, tots els que un moment o altre ens hem deixat enamorar per aquestes pedres.

Essències montserratines XIII. Històries per no dormir.

Plàtan de Diables, via Còsmica

A dos llargs del cim sota un diedre desplomat que més que un desplom és un sostre en tota regla, una reunió de burils de la Còsmica ens té preparada una sorpresa. Un pot de registre i una vella maquineta d’afaitar lèctrica, a la qual només li falta l’endoll per funcionar, s’han passat trenta anys allà dalt, quasi inmutables, per demostrar-nos que el temps només passa aquí, a baix, quan deambulem embriagats per la rutina.

N’havia sentit a parlar. També d’altres records que van deixar-hi l’Arcarons, el Grisu i el Pedra després de la primera ascensió.

Transcric la única informació sobre el tema que circula per la xarxa.

Rigilo Re: Info de la Còsmica 02-june-2005 23:44

Jo la vaig fer l'any 1979, va esser la 2ª, amb l'armand ballart, es preciosa val la pena, la 6ª la varem fer amb artifo de ponts de pedra y algun pitó, i els ponts de pedra amb petaban a la cara y tenia que tirar de jumars. L'entrada a la 6R. la va fer l'armand en lliure; segons explicaba l'arcarons, durant la primera, va veure que tenia davant una rampa, sortí en lliure y era un desplom de tres parells de cullons coses de la geometria.

Varem fer vivac, molt de fred, la penya alla al fons en un revolt de la carretera fins l'una.

La 8ª tota amb tascons 3 hores de feina, l'armand neguitos va voler pujar amb jumars, pero no li servia de gaire, desploma molt. La resta be. Tota la via era plena de regals, masqueras de frankenstein, maquinetes electricas de afeitar, contes per a no dormir, etc.

A par cert, l'entrada per l'original no tenia gaire problema, nomes el flanqueig. Es un altre mon, tot cambia, a hi fa fred.

El desplom continua sent per no dormir, tot i que la via està força trillada i cada vegada són més prescindibles els pitons. Amb els friends, els microfriends i els tascons vas fent.

Queda pendent explicar la història de les màscares, les maquinetes d’afaitar i de la resta de “regals”.

Paret de Diables, Plàtan de Diables, via Còsmica

La ressenya és una anada de l'olla important, coses dels diables i de la memòria un cop t'has penjat de les seves intimitats més íntimes ;).

Essències montserratines XII. Més xispa

Cavall Bernat, via Puigmal

Tot i que amb els tascons i els friends al fons de la motxilla s’havia escalat força bé. Ara mateix, per repetir-la caldran un parell de pitons amples, si no forcem en lliure el tercer llarg (6a dur). Si optem pels pedals, la cosa ha quedat delicada i cal fer tres o quatre passos un pèl precaris. Per a la resta de la via fan falta els microfriends, els friends (camalot # 4, útil) i els tascons.

De fet, ara l’escalada té molta més “xispa” que abans de la passejada del Tarragó i compta amb alguns trams nets per disfrutar de valent.

Reunions d'infart II

Arran d'un comentari de'n Luichy us poproso un joc. Imaginar més muntatges rebuscats per a reunions d'infart. Suposo que hi ha encara més possibilitats.

((En el muntatge antrior, la corda vermella servia per amortir un saque sense fer patir la reunió dita d'infart i la idea era aprofitar les millors assegurances del llarg anterior)).

Reunions d’infart

Les fotos de l’Oju Peligru estan tenint un efecte torbador en la comunitat escalatòria d’aquí i de més enllà. Són per treure’s el barret i si tanques els ulls i t’hi imagines, és fàcil que l’estòmac se’t posi per corbata i et vingui aquell acte reflex que fa que t’agafis fort a la cadira, al teclat, a la pantalla o al que sigui que tinguis més a prop.

A propòsit d’un parell de comentaris del Mohauk i el Xavi us proposo l'esquema. Les variants poden ser moltes i cadascú és lliure, arribats el cas, de muntar el tinglado com millor li sembli. Dinàmica de forces, increment del xiclet (com més millor) i bricolatge vertical del que no ensenyen als manuals de la Leroy Merlín. Ah! I a suar. Això sí, sempre que tinguis ganes de ficar-te en segons quins fregats ;).

Tot el que baixa, puja

Fa uns anys, un col·lega d’escalades sentenciava, cigaló en mà, davant la llar de foc de la masia que habitava aleshores, que “tot el que baixa, puja”. Ho deia del revés expressament. Ho aplicava a l’escalada, com a colofó d’una batalleta digna de ser racontada en aquestes lletres.

Poques setmanes abans d’aquella trobada aromatitzada –potser una mica massa–, a base de cafès regats amb conyac i boires espesses de marihuana conreada per damunt dels mil metres; el col·lega i un amic obrien una via de mixte no massa compromesa en una paret dels Pirineus que ara mateix no recordo. Els llargs se succeïen un darrere l’altre amb rapidesa, els piolets mossegaven amb ganes una neu dura excel·lent i entre pitons, friends i algun cargol de glaç la imponent tàpia s’anava deixant fer sense protestar ni complicar la vida als dos amics.

A pocs metres del cim, el col·lega va muntar reunió en una repisa de neu, amb un tascó i el parell de piolets triangulats. Va penjar-se, va recollir les cordes i mentre l’amic desmuntava el tinglado 50 metres més avall, va disposar-se a encendre un pitillo i disfrutar de les que són, sens dubte, les millors calades que es poden fer: sota zero, a l’hombra, a dos-mil metres d’alçada i sota un cel blau metàl·lic d’infart.

Portava pipada mitja cigarreta quan en un silenci absolut va notar l’estravada. Poca cosa –m’explicava– va poder arribar a pensar. En un tres i no res ja volava. Havia arrencat el tascó i els piolets sense ni adonar-se’n. Va caure una quarantena de metres fins que un espit que havia col·locat a mig llarg el va aturar. No es va fer res. Tampoc va patir massa l’amic. Fent un pas, anant de segon, li havia fallat un peu i se n’havia anat avall. El divertit, li explicava nerviós l’amic quaranta metres més amunt, anganxat a l’espit, és que primer havia caigut uns cinc metres i, després de veure passar el col·lega rebotant de panxa a la paret, havia pujat a una velocitat formidable fins els nusos de la corda van aturar-se al mosquetó de la cinta que penjva de l’espit.

El col·lega pesava noranta quilos i l’amic només seixanta-cinc. Vull dir que no és estrany que sentenciés que “tot el que baixa, puja”.

A partir d’aquesta batalleta –no és que hi tingui massa a veure– de vegades et trobes penjant de reunions muntades a base de friends i tascons que només funcionen en una direcció. T’hi penges tranquilament i vas assegurant al company que fa la feina de primer. Penso que és interessant –paga la pena pensar-s-ho detingudament­– que prestem atenció a l’hora de col·locar els encastadors i que, en definitiva, tinguem en compte com treballarien aquests encastadors si el que va de primer té una caiguda tan forta que ens fa sortir disparats cap amunt.

Megalomaniacos todos

Megalomaniacos todos. O al menos, unos cuantos –y en la lista negra de esos cuantos, obviamente y sin modestia alguna, me incluyo; pués lo que a continuación les expongo no es un piropo sino una crítica.

Así empieza esta coña marinera inspirada por A5 Lunnis y su crónica, tiempo ha, del jaleo paralelo al nuestro que montaron en la Pedriza madrileña unos desaprensivos de dedo fácil y cerebro complejo.

Pero ni esto es Tombstone City ni aquí vamos a montar un jaleo como el que montaron en el ya demasiado redifundido Ok. Corral

“Tanta megalomanía aperturista va a traer la prohibición de escalar”. No sabía si atreverme en su momento y lo dejé como un simple consejo de ese capullo en el que me convierto, sólo de vez en cuando, llamado Maestro Jhú-Lhai.

La cosa la inspiró A5, y hoy mismo la ha resucitado el siempre sorpresivo Girbén.

La fracesita trae consigo cierta carga de profundidad para los versados en las pajas mentales imprescindibles del mundillo. La califico menospreciándola. No obstante no le guardo rencor al tema. Al contrario. Me parece de una importancia cabal para el futuro de este nuestro deporte y abomino de la corriente de fondo –pesada, fangosa y manipuladora– que invita a desentenderse y a pasar de todo. El “aprovecha ahora que puedes”, el “no te metas en berengenales”, el “yo paso de la política”... Todo eso me pone enfermo. (Entendiendo por política, claro está, la organización convivencial de cualquier colectivo y la resolución de sus problemas).

Amantes del precario

Pero si has llegado hasta aquí es que quizá te interesa reflexionar sobre esa “demasiada megalomanía aperturista” de la que hablaban esos lunnis amantes del precario.

De dónde partir? La apertura de vías supuso la superación de los retos pendientes siempre más allá del punto vencido por otros antes, desde la conquista de cimas no hoyadas, hasta la victoria sobre las tapias que antes parecían imposibles.

Con el tiempo y la aparición de la escalada doméstica, la que construye sus retos en un sistema de referencia más bién pequeño, en todo caso cerrado, la apertura de vías tendió a explotar las posibilidades que ofrecían paredes, agujas y rocas. En este punto, la apertura de vías se transformó en la búsqueda de una satisfacción, no por el reto alpinístico que suponían las antiguas conquistas, sino por la satisfacción en sí misma, la de los escaladores protagonistas de esas primeras.

Sin embargo hay fantásticas excepciones. Muchísimas. Escaladas comprometidas que son punteras pese a inaugurar lineas en paredes trilladas. No me malinterpreten, señores. La satisfacción por las primeras ha dado como resultado un sinfín de vías preciosas, extraordinarias, que además de satisfacer a sus primeros protagonistas, han llenado las mochilas de felicidad a sus miles de repetidores –sí, retaílas de paraboles incluídas.

“Vanitat oculta”

Con el tiempo y el advenimiento de esa tan pegajosa posmodernidad, la apertura de vías se ha convertido en una forma de marcar perfil, de dejar huella. Esa “Vanitat oculta” que va mucho más allá del temido A4 de la Mòmia.

La sección de vías nuevas de turno supone una plataforma formidable para alimentar esa megalomanía insaciable, la del ego. Y ya saben, señorías, en el banquete del ego, todos se quedan con hambre.

Algunas vías se abren para dejar huella, aunque los datos sobre la primera ascensión a menudo sean lo que primero pasa desapercibido. Es el afán por permanecer. Aunque a veces –ahí está la crítica de este post– lo de permanecer se pueda llevar a cabo casi sin moverse del sofá.

Nuestro minuto de gloria no pasa por el programa de la María Teresa Campos de moda. Lo nuestro tiene sus reglas –demasiadas y muy laxas– pero no deja de ser lo mismo.

Nadie

Hubo un tiempo en que nadie había subido al Cavall, ni al Aeri, ni tan sólo a la Roca dels Arcs o la Paret de Catalunya. Nuestra megalomanía aperturista no sé si va a traer la prohibición de escalar, pero seguro que va a dejar a los que han de llegar al mundillo sin casi retos que cubrir, en cuanto a primeras se refiere.

Pero el negro quizá no sea el color del futuro de la escalada. Los retos en cuanto a primeras se terminan a golpe de vías idénticas y sin substancia alguna en Agulles o en els Gorros; arestes Brucs paralelas que se repiten para mayor gloria del diós Hilti dejando en nada conquistas que en su momento pusieron los pelos de punto a un sinfín de escaladores mucho mejores que nosostros.

Sólo nos vamos a comer el negro en cuanto a primeras se refiere. Quedarán por liberar un montón de vías extremadamnte delicadas, por poner un ejemplo de lo que puede ser ese futuro de color de rosa. La imaginación del Homo Sapiens X 2 no tiene límites. Y cualquier día veremos a uno encaramarse por la Vudú o el Mirall con los aliens y los tricams pendiendo del arnés, por decir algo. Eso sí, se va a meter unos hostiones del copón bendito.

Xoriços agullencs

Agulles té les seves coses. Hi ha un munt de vies clàssiques que un dia o altre acabes repetint. Vies fàcils, quan comences, lliure potent, quan vols recrear-te, una cara nord especialment concebuda per a penitents del montserratisme, a més d'un grupet de xoriços que es dediquen a rebentar el dia a molts dels que ens passegem per la zona.

Dimarts. Torno a tintinejar carregat amb una motxilla que em pesa massa. Baixo després d’un dia de curro a la Galí-Gil. Entre els arbres amb prou feines veig el llençol imprescindible que és la cara Est de la Miranda de les Bohigues. Per fi intueixo el camí transversal que em durà al coll de les Portelles i d’allà cap al cotxe, a Can Massana.

Al trencall em trobo a en Harry. Ens vam conèixer ara fa un any i mig, en la trobada contra l’ús indiscriminat del trepant i del sika en aquestes roques que ell també tant estima. Coincidim en mirar amb escepticisme els fruits d’aquella trobada que ell mateix va engegar. Almenys va servir –m’explica– perquè cert personatge abandonés el seu projecte de convertir l’Amagada i les agulles veïnes en un monument al despreci, a la inconsciència i al desconeixement a base de sika, químics, instal·lacions dignes d’una empresa de treballs verticals especialitzada en grans infrastructures i jardineria agressiva –transformadora del paisatge, diria jo.

No ens treiem la motxilla, xerrem a peu dret en mig del camí. M’explica que li han entrat al refugi dues vegades en pocs dies. Trenquen la finestra, rebenten la porta intermitja i pispen el que poden. Beguda, uns prismàtics... Tot el que deixis a l’abast d’unes mans cobardes que podrien ser les mateixes que durant anys han estat amargant la via als qui deixaven el cotxe a Can Massana.

Xoriços agullencs. Som massa prop de la civilització per lliurar-nos de les misèries que comporta.

Essències Montserratines XI: Agonies sublims

Muralla Nord d’Agulles, Cap de l’Arc, via Galí-Gil

No recordo cap xemeneia a Montserrat tan agònica com la que culmina el Cap de l’Arc, a la nord d’Agulles. Hi ha un punt en què tens la sensació que et pengen els peus, sota el sostre, mentre proves de girar el cap per veure exactament cap a on tirar.

Se sent parlar molt de l’últim llarg de la GEDE, a l’Escorpí, però dels últims quaranta metres de la Galí-Gil, com que no es repeteix tant, només n’havia sentit comentar les virtuds en alguna ocasió. Una xemeneia penjada que talla el sostre imponent, llisa per l’interior en el seu primer metre i en la qual, per entrar-hi, has d’apurar l’últim graó de l’estrep, des d’una reunió penjada amb un ambientàs extraordinari.

Quan passes pel camí que va de Can Massana al Portell Estret, no pots evitar fixar-te en dos perfils. Són allà. L'immens arc de la Verdaguer-Sassot i el sostre penjat d’aquesta joia de l’escalada montserratina que és la Galí-Gil crec que atrauen la mirada de qualsevol escalador. La via és una clàssica de la nord d’Agulles. Fissures severes, progressió feixuga, roca en alguns trams mediocre i un grapat de pitons i burins rovellats.

A la segona reunió, fins fa poc reservada només als pitons, ara algú hi ha col·locat un espit. Tot i la peça, el curro continua sent considerable; encara que constantment vas trobant-te material. Els pitons que hi ha varien en funció dels que hagin passat abans i de les ganes que hagin tingut de recuperar el material emprat. Ara mateix alguna falca és imprescindible allà on els forats han quedat amples de tan picar. Res que no es pugui resoldre amb un pèl de traça.

Cap de l'Arc, muralla Nord d'Agulles, Galí-Gil

Coses dels déus

En les aproximacions llargues sempre tens temps per donar-li una mica de joc a la bola. Pots arribar a pensar en coses la mar d'entretingudes, tot i que com que si apartes la vista de les pedres del camí pots acabar per terra, no acostumes a pensar de manera estructurada. Sovint dones voltes a alguna obsessió. La d'avui, per mi, és la velocitat. Cal córrer si no volem acabar trotant pel circ, de nit, amb un sol frontal, com si fóssim pallassos, però sense els riures del públic fent-nos companyia.

A dos quarts de deu del matí, quatre núvols grisos rasquen les puntes allà, prop dels 3.000 metres.

--No m'agradaria baixar per aquí a la llum dels llamps –em diu l’Edu posant un somriure a la meva tensió. Sembla que té ganes d'explicar alguna anècodta escabrosa que segurament quedarà per un altre moment, com quan en un sol dia, als Bogaboos, una sobredosi de ràpels amb les cordes enfangades van ser massa pel seu vuit, que va quedar perillosament erosionat.

Però aquesta és una història que ara queda la mar de lluny. Som al Circ de Colomers. Descansem sobre unes lloses de granit impecablement erosionades per la glacera ara fa milers d'anys, al costat d'un salt d’aigua de poc més d’un metre, protegits per la Creu i el Pic Oriental. Res de l'altre món. Un racó preciós, pla com una mala cosa en el tram superior, prop del camí que serpenteja entre els estanys, just a sota del Port de Colomers.

En Josep Bagués, que fa de guarda des de ves a saber quan, em comentava que la millor manera d'accedir al peu de la Creu, per estalviar-se un desnivell dels que fa mandra, era "agafar el camí fins al Port i flanquejar cap a la nostra esquerra un cop som al coll”.

--Hi vam posar unes fites fa anys –ens diu. Després, des de la bretxa de la Tuqueta, canvieu de vessant i ja hi sou.

L'altre dia, després del descens, un cop escalada la placa "Baby-Bullas" vam decidir que no era bona idea.

--El millor és remuntar aquelles pendents d'herba i després flanquejar per la tartera fins a peu de via –dic a l'Edu i la Lola.

No hi ha sorpreses. Ahir a la nit, mentre sopàvem entre anècdotes fanàtiques pròpies i del mundillo i notícies sorprenents de la trajectòria vital d'algun antic company de fatigues, ja va sonar allò de "el subidón final és la rehòstia".

Somriem de mala gana als taxistes del Pla d’Aiuguamogh (no són els tres euros i mig que et cobren per pujar, sinó el fet que fins a les nou del matí els senyorets no pugen amb les seves California des del fons de la vall, per començar el servei). Per fi en marxa!

Ens hi tirem dues horetes i mitja a ritme tranquil, amb temps per fer un mos i alguna foto. El subidón, “afactivament” –que diria aquell– és l’hòstia. Ens cansem, però la cosa, des del peu de via pinta tan bé que paga la pena l’esforç.

Una bavaressa ampla un pèl expo ens col·loca sobre una terrassa de molsa d’un verd intens, tova com un coixí reblert de ploma de cul d’oca. Des d’allà un fissura pregona parteix la placa i demana a crits que algun escalador s’hi enfili. La fissura es converteix en un diedre tancat que desemboca en el diedre blanc que hem vingut a escalar.

Era l’afer pendent de’n Sergi Maüll, guarda a temps complert al costat del Josep. Anys i panys mirant-se de reüll aquell diedre blanc, penjat en mig de la tàpia. El problema de portar un refu com el de Colomers és la feinada que prometen el torrent de caminaires que dia a dia travessen el circ, obsessionats, amb els Carros de Foc entre les cèies, com si no existissin els cims, ni cap racó per explorar, més enllà d’unes etapes que cal cremar com més ràpid millor. És això, la muntanya?

El diedre blanc fa justícia a les espectatives que hi havíem dipositat. Tres fissures ratllen la pàgina dreta d’aquest incunable de proporcions descomunals, granit erosionat sense descans per la neu, el vent i la pluja. Suficient per emplaçar-hi un camalot de l’1 i un parell de tascons. Abans del tram més dret, dos pitons canten a tot drap, com les valquiries des dels helicòpters del Cóppola. Des d’allà fins a tocar el cel tira milles, tira que te vas.

Els llargs, preciosos; l’escalada, de qualitat; roca impecable, pocs blocs per retirar; moviments segurs, sense ser massa exposats i sense expansions (l’espitador aquesta vegada l’hem deixat a casa i si no passem amb els pitons i els encastadors, doncs no passem).

Pràcticament amb la pluja a les orelles, amb un ràpel ens col·loquem al peu de la cara sud. L’Edu és l’últim en baixar. Nosaltres ja fa una estoneta que li manxem al pernilet, el formatge i que roseguem uns troços de pa remullit. Ens veu tan bé que ho deixa anar tal com raja:

-- Lujo asiático, nens!

La via és això, un autèntic luxe. La cosa ens ha agradat tant que no triguem gaire a repetir. Hi ha una excusa que no falla: aquí s’escala còmodament de l’1 de juliol a l’1 de setembre, setmana amunt, setmana avall.

I l’excusa no falla. En qüestió de quinze dies tornem a trotar tots quatre pel circ. Simplement hem canviat de costat. Confiança cega en un servidor. Si la primera vegada la proposta no va decebre ningú, aquest cap de setmana de trotaires estressats promet llargues i intenses jornades d’anècdotes al sofà de casa. I és que amb el cul calent, quasi sempre és agradable recordar.

La Innominata la coneixen a casa seva, tot i que els seus tres-cents metres, cent-cinquanta dels quals són una placa única al Piri català, provoca sensacions trascendents. L’aproximació és com la de la Creu, dues hores i mitja; però aquesta vegada “arrissarem el risso” i ens plantarem a l’Estany de Ratera de Colomers amb la tenda, el fogó, 500 grams de macarrons, dues llaunes de tonyina i un pot de salseta de tomàquet, que les coses o es fan bé o no es fan.

Dormim sobre una llosa que, això és un secret, Atenea va col·ocar aquí, davant les aigües inmòbils del llac, per veure’s-hi reflectida i que la resta dels déus es moríssin d’enveja. A banda, és clar d’aconseguir que amb el pas dels anys, uns desprevinguts com nosaltres pillessin sota es estels una nit de començaments de setembre.

I vam pillar: les madalenes de Tolva que un servidor va pujar fins a 2.400 metres, quatre sucs de taronja i quatre capuchinos amb els que, l’endemà a primera hora, vam xanar en qüestió de tres minuts: els que vam trigar a fer una quinzena de metres i abaixar-nos els pantalons... Uf! Quin descans!

Amb les panxes més tranquiles i en a penes vint minuts ja érem al peu de la imponent placa. Un tobogan interminable barrat per uns desploms que des de sota semblen més del que són des de dalt. Quatre llargs llarguíssims, que capegen les ones imaginàries d’un mar de pedra en el qual s’enmiralla la lluna i quatre personatges minúsculs, “ojipláticos” davant de tanta bellesa amagada, malgrat els anys que fa de la primera via que en Bagués i en Maüll van traçar a la paret.

Aquesta vegada s’imposava l’espitador, encara que només fos a les reunions i per afavorir que la cosa la repeteixi algú un dia d’aquests. Un espit per reunió no és tant i segur que t’acompanyarà com ens va acompanyar a nosaltres.

Però, deu ser que m’hi vaig deixar alguna cosa, a la Innominta, perquè en només una setmana hi torno. Aquesta vegada he optat per dornar-me un bany de la solitud més absoluta, una nit d’aquelles en què la basarda de sentir-te l’únic t’espanta. A pocs metres de la llosa d’Atenea un bloc inmens descansa des de fa mil·lenis sobre a tartera. La cova d’Apol·lo, em dic mentre tapo quatre forats amb quatre rocs. Aquell parell, tot el dia que es barallaven com criatures. Coses dels déus.

La previsió és espantosa, però amb un 65% de probabilitats de neu ben cert és que hi ha un 35% de probabilitats que el gran blau em sorprengui quan despunti el dia.

Però les matemàtiques no són el meu fort, ni tampoc les lleis que endrecen tot aquest merder de les probabilitats. A les cinc ja neva, i a les set la cosa continua igual, sota una espessíssima cap de boira, que més que boira és un collons de núvol que ha decidit acampar aquí a dalt i quedar-s-hi fins que marxi. És el que té temptar a sort.

I la boira m’envolta mentre baixo tentinejant per la tartera cap a l’Estany Obago, sense pressa, amb tot el dia per davant. Els genolls se’n ressenten i n’hi ha un que em pregunta si últimament no estem un pèl “obsessionats” per Colomers.

--Això no és una obsessió –li responc–, és la puta Colomeríada explicada en vers, d’una generació a l’altra.

De vegades hi ha obsessions que no controles. S'apoderen de la teva voluntat i és en l'acumulació de sortides a la mateixa zona quan t'adones que l'obsessió existeix, que no t'hi has pogut resistir i que ha fet amb tu el que ha volgut. Com el que van fer els déus, des de l’Olimp, amb aquella colla de descreguts a les portes d’Ílion.

Punta Innominata, Custòdia Compartida

*** Via Custòdia Compartida (ED-, 310 mts.) a la Punta Innominata (2.801 mts. Cara Nord-Oest).

1a ascensió el 06 de setmebre de 2009 a càrrec de Noemí Hernàndez, Lola Boquera, Eduard Requena i Dani Brugarolas.

Escala una placa impressionant de més de 150 metres de roca impecable i de difícil protcció, encara que les dificultts de la majoria de passos són assequibles. Portar 5 pitons (3 plans i 2 ves), doble joc de friends, microfriends i tascons. Semiequipada amb algun pitó i un espit per reunió en el tram de la placa.

Ataca la placa pel centre per un petit diedre (1 pitó casolà) fins a muntar reunió al contrafort adosat (1 espit). Ataca la placa cap a un petit sostre (2 pitons) que supera en ziga-zaga i amb passos francs. L’R2 la muntem sobre una bona repisa enmig de la placa (1 espit). Escalem a pèl una desena de metres fàcils fins a sota un sostret on podem col·locar un microfriend i un pitó. Seguidament flanquegem a l’esquerra per on la placa és més fàcil. Resseguim un diedret i muntem R3 (1 espit). Superem un tram vertical fins a enllaçar en ziga-zaga anant a bucar un atre diedret. Arribem a la feixa i superem una sèrie de grades a mà dreta fins a muntar reunió sota un sostre tringular (1 espit). D’allà al cim, fem dos llargs fàcils per diedres oberts. L’R5 està desequipda i la muntem amb frends en una bona terrassa. L’R6 la fem ja a la crsta (merlet).

Aproximació: Des de la presa de Colomers prenem el camí de l’esquerra, cap al Port de Ratera. Un cop arribem al final del Lach Obago ens desviem a la dreta per un corriol marcat amb fites (ascensió al Gran Tuc de Colomers). En dues hores ens plantem a l’Estany de Ratera de Colomers. D’allà al peu de paret, 20 minuts amb la Innominata ja visible.

Descens: Desdel cim flanquegem per la cara sud cap a la nostra esquerra (mirant al pendent). Pedem alçada lleugerament sense perdre de vista la bretxa que ens retornarà al punt de partida (alguna fita). Un cop a la bretxa (Portal de Colomers) les fites ens retornaran al Lach Obago i d’allà a la presa (2 hores i mitja).

Creu de Colomers, Lujo Asiático

*** Via Lujo Asiático (ED, 185 mts.) a la Creu de Colomers (2.895 mts. Cara Nord-Est, cim secundari).

1a ascensió el 22 d’agost de 2009 per Lola Boquera, Noemí Hernàndez, Eduard Requena i Dani Brugarolas.

Roca excel·lent i fissures de qualitat. Escalada força sostinguda, molt recomanable, a protegir amb doble joc de camalots (opcional el número 5 per a la bavaressa del primer llarg, tot i que nosaltres no el portàvem), joc d’aliens, tascons i quatre pitons per reforçar la R2 i la R3. Els passos clau han quedat equipats amb pitons.

L’escalada comença a la vertical del diedre blanc característic a la zona alta de la paret, just a l’esquerra del contrafort adosat característic. Primer llarg per una fissura que enllaça amb una bavaressa desplomada (pas curtet però potent, un pèl exposat si no disposem d'un Camalot del número 5), 20 metres, 1 pitó visible des de peu de via, R1 en repisa amb merlet. El segon llarg segueix una fissura que després de superar un petit desplom es converteix en un diedre tancat, 35 metres, R2 en repisa al peu del diedre blanc. El tercer llarg supera el diedre amb passos molt fins sobre una granit blanc excel·lent (2 pitons). La sortida flanqueja fins al peu d’un altre diedre per una placa fàcil, 35 metres, R3 inclinada al peu del diedre. El quart llarg supera un diedre fàcil barrat per un sostre, flanqueja el sostre per una vira i supera mur vertical (2 pitons i friend encastat) fins a enllaçar amb gran diedre vermell de sortida fàcil (1 pitó), R4 en repisa ja a la cresta de sortida (50-60 metres de tercer).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...